ARMENIA

Armenian_Coffee

Armenia es un país del Cáucaso con una larga y profunda historia. Siendo el primer país del mundo en convertirse al cristianismo hacia el año 300 dC y el primero en la historia en sufrir un genocidio, a manos del imperio Otomano, en 1915.

Como descendiente de armenios ideé la creación de una tarde armenia con la intención de dar a conocer y preservar la cultura armenia teniendo de fondo aquello que mejor la representa, su abundante y exquisita mesa.

En el primer evento realizado en Barcelona en el Centro Cívico del Sortidor, no sólo contamos con una mesa llena de lavash, verduras, carne, dulces y café sino también con colaboraciones tan especiales como las de: 

Narine Ayvazyan, armenia asentada en Cataluña hace más de 23 años y traductora de novela y poesía armenia. Parte de la Asociación de Amigos de Armenia, actualmente inactiva, y especialista en el simbolismo del Jachkar, monumento de arte armenio.

Seda Hakobyan, politóloga, nacida en Yerevan y establecida en Cataluña. Especialista en el conflicto de Artsakh y de Corea,. Habla 6 idiomas y en el tiempo que le queda libre, se dedica a la ilustración digital. 

BirthRight Armenia organización asentada en Yereván, Armenia, que lleva a cabo programas de voluntariado para descendientes de la diáspora.

A continuación, encontraréis algunos de los alimentos más icónicos que formaron parte de la mesa, así como fotografías del evento y un resumen del capítulo de Granadas de William Saroyan.

Suscríbete aquí para estar al día de los próximos eventos

Alimentos icónicos

LAVASH

El lavash es un pan armenio catalogado como patrimonio inmaterial de la humanidad por la UNESCO en 2014. 

Característico por su tamaño, es como suave sábana hecha a base de harina y agua, preparada al calor de las paredes del tonir, un horno subterráneo de arcilla.

Se toma con queso y carnes, aunque acompaña a la perfección untables de verduras.

GATA

Este postre armenio relleno de joris, una mezcla de harina, azúcar y mantequilla encuentra su origen en la tradición religiosa.

Se dice que empezó a venderse junto a la cueva de Geghard donde Gregorio el iluminador, construiría la primera capilla cristiana.

En la actualidad, es un postre clásico del día de la Candelaria, que conmemora la presentación de Jesús en el templo de Jerusalén.

Evento de Barcelona

Els magraners, William Saroyan (1908 - 1981)

Primera Part

L’oncle Malik era, si fa no fa, el pitjor granger que ha existit mai. Era massa imaginatiu i massa poeta perquè li anés bé. El que ell volia era bellesa. Volia plantar bellesa y veure-la créixer.

Personalment, un any, en els bons temps de la poesia i la joventut en el món, vaig plantar més de cent magraners per al meu oncle. I vaig conduir un tractor John Deere, i l’oncle també. Tot plegat, pura estètica; d’agricultura res. A l’oncle, simplement, l’atreia la idea de plantar arbres i mirar com creixien. 

Només que no creixien. Per culpa del terra. El terra era de desert. Era sec. L’oncle assenyalà amb un gest ample els sis-cents vuitanta acres de desert que havia comprat i va dir, en l’armeni més poètic que ningú no ha sentit mai: 

  • Aquí, en aquesta terrible desolació, florirà un jardí, fontanes d’aigua fresca brollaran de la terra i tota mena de belleses cobraran ésser.  
  • Sí, senyor – vaig dir jo.  

 

Jo vaig ésser el primer i l’únic parent que arribà a veure la terra que l’oncle havia comprat. L’onlce sabia que jo era poeta, de cor, i creia que comprendria l’impuls magnífic que el conduïa a una ruïna gloriosa. Jo sabia tan bé com ell que allò que havia comprat era un erm, un desert sense cap valor. Era a la quinta forca, al per de les muntanyes de Sierra Nevada. Era ple de tota mena de plantes del desert, de les que creixen en les terres seques i càlides. Era infestat d’aranates, esquirols, gripaus cornuts, serps i una infinitat de formes de vida menors. En aquella terra només volaven falcons, àguiles i còndors. Era una regió de solitud, de buidor, de veritat i dignitat. Era la naturalesa en el seu aspecte més orgullós, més eixut, més solitari i més adorable.  

L’oncle i jo vam baixar del vell ford enmig de la seva terra i vam començar a passejar pel terra eixut. 

  • Aquesta terra – digué- és la meva terra.

[…]

Segona Part

L’any següent jo tenia quinze anys. M’havien passat tot de coses meravelloses. Vull dir que havia llegit una colla de bons escriptors i m’havia fet tan alt com l’oncle. La granja encara era el nostre secret. A l’oncle li havia costat una pila de diners, però ell encara li feia l’efecte que de seguida començaria a vendre magranes i a recobrar els diners per poder realitzar el seu projecte de convertir el desert en un hort.  

Els arbres no prosperaven gaire. Creixien una mica, però amb prou feines es notava. I uns quants es van assecar i van morir. 

[…]

L’any següent l’oncle no va poder pagar els terminis de la terra. Tornà els documents a l’home que la hi havia venuda. Jo el vaig acompanyar al despatx del venedor.  

  • Senyor Griffith – digué l’oncle-, us haig de tornar la propietat però voldria demanar-vos un favor. Jo he plantat vint acres de magraners en aquella terra i us agrairia molt que em permetéssiu de continuar estant al càrrec d’aquells arbres. 
  • Estar-ne al càrrec? – digué el senyor Griffith-. Per què? 

L’oncle provà d’explicar-li-ho, però no va poder. Era massa difícil d’explicar una cosa com aquella a un home que no era comprensiu. 

Així, doncs, l’oncle va perdre la terra, i els arbres, a més. 

Cosa de tres anys després, l’oncle i jo vam tornar allà, i vam anar a veure l’hort de magraners. Tots els arbres eren morts. La terra era coberta una altra vegada de cactus i matolls del desert. Deixant de banda els petits magraners secs, l’indret era exactament igual que ho havia estat des de la creació del món.  

Vam passejar una estona per l’hort, i després vam tornar al cotxe. 

Vam pujar-hi, i tornàrem a la ciutat. 

No vam dir-nos res, perquè hi havia massa coses a dir, i no hi havia cap llenguatge per a expressar-les.